domingo, 11 de abril de 2010

ELS PETS

Els Pets, autoretrat
El trio de Constantí treu ‘Fràgil’, desè disc d’estudi i el millor dels últims anys, un àlbum més íntim i delicat, on Lluís Gavaldà es despulla emocionalment.

Andreu Gomila
Barcelona
Ult. Act. 10/04/2010 01:36

“En cada disc estem més madurs. Fer pop adolescent a aquestes altures seria una bajanada”. Aquestes paraules de Lluís Gavaldà, líder d’Els Pets, podrien semblar òbvies, però no ho són gens, ja que la banda de Constantí, després de 25 anys de carrera, acaba de treure el que és potser el seu millor disc dels últims anys, Fràgil (Discmedi). Un desè àlbum d’estudi que és una nova reinvenció d’aquest trio que ja es va reinventar fa tretze anys amb el Bondia i que el 2004 va emprendre un camí, amb Agost, que ha eclosionat ara gràcies a dotze cançons íntimes, despullades, madures, al dia, alhora que perfectament travades i força heterogènies a nivell musical.

No debades, aquest és el quart CD produït pel prestigiós productor de Nashville Brad Jones. Una excepció, la del nombre en el nord-americà, que afalaga Els Pets, i que demostra la importància d’aquest Fràgil.

Gavaldà admet que a l’àl bum hi ha explícita “la voluntat de despullar-me emocionalment”, fàcilment connotable amb el pas, a les lletres, de la primera persona del plural (nosaltres) a la primera del singular (jo), de “narrador”, que diu el cantant, que domina tot el disc. Sembla com si el frontman d’Els Pets hagués volgut explicar-se, oferir pinzellades de la seva vida interior, cosa que queda palesa en un dels temes més deliciosos dels últims anys, Jo i ningú. Un retrat del creador que busca i no troba a altes hores de la matinada, vestit únicament amb la veu del cantant, una harmònica breu i el so d’un piano modificat –van posar llibres dels Beatles embolicats amb camussa damunt les cordes fins que van obtenir una mena de so buit–. “Parlo de l’absència i d’a quest interior que no deixa de donar pel sac”, diu Gavaldà. “Em fa menys angúnia parlar de mi. I potser en sentia la necessitat”, afegeix.

A Fràgil no tot és tan íntim com a Jo i ningú. Aquest tema, lent i pausat, és més aviat una excepció en un disc tan ballable i mogut com tots els d’Els Pets. El que passa és que aquí tot està més ben vestit, és més rodó. El cantant dei xa clar, tot i la intimitat dels temes, que la seva vida sentimental “no és tan preocupant com la dels personatges” que descriu.

“No crepusculars”
La fragilitat que dóna títol a l’àlbum el travessa de cap a cap. Des de les lletres i la música al mateix disseny del CD, on hi ha moltes joguines, “petits tresors”, potser plenes de picades d’ullet a la memòria dels components de la banda, potser a la infantesa. Gavaldà no parla de nostàlgia. Però sí de la maduresa a què ens referíem al principi.

“Quan ets jove, i ets irrompible, inoxidable, la fragilitat és un concepte negatiu. Però amb el temps guanya, esdevé una cosa preciosa, a cuidar, perquè les coses que t’omplen són fràgils. La vida et fa ferides i cicatrius que demostren que has viscut”, indica el cantant, seriós. Joan Reig, el bateria i l’altre membre d’Els Pets amb el baixista Falin Cáceres, trenca la sobrietat del seu company dient que ja són uns iaios, però deixa clar que “som madurs, no crepusculars”, i que, com als bons actors, els ha arribat l’hora de protagonitzar les millors obres.

Ells són un cas força atípic dins el món del pop, no sols català, sinó mundial. Poques bandes hi ha que arribin al quart de segle sense cap trencament entremig. Com apunta Gavaldà, ara els tocaria el retrobament després d’uns anys de carreres en solitari fracassades.

“Sí, som atípics”, diu Gavaldà. I això és perquè, diu, van tenir el seu primer hit de grans dimensions fa tretze anys amb Bondia tot coincidint amb una segona onada de popularitat. I en aquests moments la seva cançó que més sona a la ràdio és XL, que és del disc anterior a Fràgil, Com anar al cel i tornar (2007). “No ens cal revisar els clàssics dels 80 i dels 90”, afirma el líder d’Els Pets. De fet, se senten més còmodes entre les noves generacions de pop, de Mazoni o Love of Lesbian, per exemple, que entre els de la seva generació del rock català. I aquest disc últim encara els acosta més.
La Tafanera

PSICOSIS. MEDIO SIGLO DESPUÉS



Una ducha de sangre que no acaba

Varios libros analizan los secretos de 'Psicosis', que cumple medio siglo. - La película de Hitchcock cambió la imagen de la violencia en Estados Unidos.

BARBARA CELIS - Nueva York - 11/04/201

Morir acuchillada en la ducha frente a la cámara de Alfred Hitchock es todo un honor que a efectos oficiales ostenta la actriz Janet Leigh. Pero la escena más imperecedera y terrorífica de la película Psicosis, que este año celebra su 50º aniversario, tenía truco: las voluptuosas curvas que se ven entre puñalada y puñalada no pertenecían al cuerpo de esa actriz, sino al de una pin-up llamada Marli Renfro a la que en 1988 se dio por muerta víctima precisamente de un asesinato. Pero la realidad, como el cine, tiene muchas dobleces y hay quien disfruta indagando en ellas.

Una 'stripper' de las Vegas dobló a Janet Leigh en la película por 500 dólares.

Un asesino muy parecido a Bates comenzó a matar tras ver el filme.

Robert Graysmith, el autor de la serie de libros sobre Zodiac, nacidos de su propia obsesión por el asesino homónimo que aterrorizó San Francisco en los años sesenta y setenta, regresa ahora con otro libro titulado The girl in Alfred Hitchock shower (La chica de la ducha de Alfred Hitchock). Esta vez su obsesión es Renfro, la pelirroja que descubrió de joven en la portada de la revista Playboy. "Me despertaba cada mañana con esa imagen, sus tonos cálidos, su mirada inquietante... ¿Quién era esta pelirroja? Tenía una cualidad indefinible que la hacía única e inolvidable", escribe en el libro. Ella sirve de hilo conductor para un relato real que indaga en su supuesto asesinato y al mismo tiempo rebusca en el pasado de otro asesino en serie, Sonny Busch, conocido como el Psyco Killer. Al parecer, Busch tenía un inquietante parecido con Norman Bates (Anthony Perkins), el malo de Psicosis, y comenzó a matar poco después de ver aquel filme. Dejaba sobre sus víctimas las huellas indelebles del cuchillo, que utilizaba después de estrangularlas y, como el protagonista del filme, estaba psíquicamente trastornado por la figura de su madre.

Pero Renfro no tuvo un final tan macabro como el que auguraba la película en la que se desnudó por 500 dólares. Esta stripper de Las Vegas, que llegó a ser una de las primeras conejitas de Playboy y que también tuvo un pequeño papel en el filme de Francis Ford Coppola Tonight for sure, desapareció del mapa a principios de los sesenta, precisamente cuando Busch comenzó a matar. Su nombre no volvió a mencionarse hasta 1988, cuando diferentes periódicos anunciaron que "la doble de Janet Leigh" en la escena de la ducha de Psicosis había muerto asesinada. Sin embargo, no fue ella la víctima de aquel crimen, sino Myra Davis, la mujer que Hitchock utilizó como reemplazo de Leigh en escenas en las que aparecía vestida. Y ha sido Greysmith el que aclara con su libro esta confusión.

En realidad, Renfro se casó, abandonó el mundo del espectáculo y todavía vive, en el desierto de Mojave (California). Ella misma contactó con el escritor en 2007 cuando supo que estaba escribiendo un libro sobre ella. Nunca se enteró de que se la había dado por muerta hasta que trató de ponerse en contacto con la revista Playboy para asistir a una de sus fiestas y le escuchó sorprendida: "Marli Renfro falleció hace años".

El libro, que no ha sido bien recibido por la crítica estadounidense por su fracasado ahínco en mantener el suspense, cuenta entre otras cosas lo mucho que se enfadó Renfro al escuchar a Janet Leigh decir que ella había filmado toda la escena de la ducha. "Decidí no volver a leer nada sobre el tema porque ya no podría creerme sus palabras" . Sin embargo, es precisamente de esa escena, que Hitchock costruyó magistralmente para combinar violencia y desnudez sin apenas mostrar sangre o sexo, de lo que más se hablará en este 50º aniversario de Psicosis. David Thompson, veterano crítico británico de cine, acaba de publicar el libro The Moment of Psycho: How Alfred Hitchcock Taught America to Love Murder, en el que analiza la película, su contexto y sobre todo las consecuencias que tuvo Psicosis para la sociedad estadounidense y para el cine. Thompson afirma que esta obra maestra de Hitchock contribuyó, junto al libro de Truman Capote A sangre fría, a crear una nueva perspectiva de Estados Unidos para los propios estadounidenses, que salieron así de la inocencia para entrar en un mundo que después, audiovisualmente, se ha llevado al extremo.

SALVEM EL CABANYAL



Cien años sin solución en El Cabanyal

La ejecución de un plan del siglo XIX para llegar al mar en Valencia divide a arquitectos y urbanistas - El barrio es un caso de estudio por su modernismo 'naïf'

JAIME PRATS - Valencia - 11/04/2010

El Cabanyal estalló esta semana. La tensión acumulada entre el Ayuntamiento de Valencia y la Generalitat, ambos en manos del PP e impulsores de un plan de derribos en el barrio, y el Gobierno socialista y un colectivo organizado en torno a la entidad Salvem El Cabanyal saltó el martes pasado del plano político y urbanístico al enfrentamiento en las calles. Pero bajo esta confrontación hay otro debate menos visible. Se trata de determinar si tiene sentido, a comienzos del siglo XXI, ejecutar un proyecto que hunde sus raíces en las últimas décadas del siglo XIX y que pretende prolongar la avenida de Blasco Ibáñez hasta el mar partiendo en dos El Cabanyal.

Linazasoro: "Abrir grandes avenidas es algo del siglo XIX"

Manuel Portaceli: "El urbanismo moderno está por el respeto al pasado"

Oriol Bohigas: "Está bien llegar a la costa, pero no si hay que destrozar el lugar"

El autor del plan pone de ejemplo la fachada marítima de la Barcelona del 92

Fue precisamente a finales del siglo XIX y principios del XX cuando estas casas de pescadores, a unos cuatro kilómetros del centro de la capital, crecieron y se consolidaron, mirando de reojo la estética que se imponía en la ciudad. Mientras la burguesía valenciana abría grandes avenidas y construía elegantes edificios modernistas, los habitantes del humilde poblado, también en plena transformación, imitaban los gustos de sus vecinos pudientes. Adoptaron las molduras, carpinterías y forjados con motivos ondulados o los azulejos en las fachadas, lo que dio lugar a un personalísimo modernismo naïf. No menos peculiar fue el entramado de largas calles perpendiculares al mar, tan estrechas como las plantas de las barracas sobre las que se levantaron los nuevos edificios.

Estos dos elementos, la arquitectura popular y la retícula urbana, son los que han hecho de El Cabanyal "el barrio de Valencia, junto con El Carme, con más personalidad", a juicio de Carlos Salvadores, coautor del diseño del Instituto Valenciano del Arte Moderno (IVAM). Y son estos valores patrimoniales los que ahora muchos de sus vecinos consideran amenazado por otra vieja aspiración de la burguesía valenciana del XIX, su anhelo de llegar al mar a través de Blasco Ibáñez.

La cuestión es ¿se puede preservar la personalidad del barrio si se derriban 1.650 viviendas para dividirlo en dos y dejar paso a una avenida de 48 metros? ¿Es imprescindible un nuevo acceso al mar? ¿Es necesaria esta operación para revitalizar una zona degradada?

Manuel Portaceli cree que no. Para este arquitecto, que junto a Giorgio Grassi se encargó de la -también polémica- rehabilitación del Teatro Romano de Sagunto, "las operaciones de vaciado y apertura de avenidas son del siglo XIX, el urbanismo moderno está por el respeto a las aportaciones concretas de cada generación", apunta. "Gracias a ello se ha preservado el Village en Nueva York y sus casas de ladrillo victorianas, o la arquitectura industrial de Soho". Y añade: "El Cabanyal es materia de estudio por su peculiaridad".

"Las grandes avenidas son algo del siglo XIX", comenta José Ignacio Linazasoro, catedrático de proyectos de la Escuela de Arquitectura de Madrid, que insiste en esta idea. "Ahora mismo me encuentro en Troyes (Francia), trabajando en un edificio en pleno centro, en un proyecto de recuperación de trama histórica. Otra cuestión sería si detrás de la ampliación hubiera una garantía de calidad, como sucedió con la Gran Vía en Madrid", añade.

Otros arquitectos, como Oriol Bohigas, quien llegó a tachar hace años de "horterada" el plan de El Cabanyal, también se han manifestado contrarios al proyecto. "Está bien llegar al mar, pero no a costa de destrozar El Cabanyal, no sólo por su interés social, sino urbanístico y arquitectónico, que vale la pena defender". Tanto la peculiar trama urbana como la arquitectura popular fueron dos de los principales motivos alegados por la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, órgano consultivo del Gobierno, para considerar que el plan urbanístico supone un expolio del patrimonio histórico.

Entre urbanistas y arquitectos es más fácil escuchar opiniones contrarias al plan, pero no hay un criterio compartido. "El valor patrimonial no es un absoluto", defiende Alejandro Escribano, padre del vigente Plan General de Ordenación Urbana de Valencia. "Si habláramos de un barrio medieval de alto valor, o de El Carme, yo sería el primero en oponerme; pero no es así". Tampoco compartiría la prolongación, señala, si se tuviera que tirar todo El Cabanyal. "Pero estamos hablando de que desaparezca el 10% del barrio a cambio de que la ciudad acceda a su anhelo histórico de llegar directamente a las playas del norte; y esto está justificado, es una solución legítima que se puede defender y que cumple las mínimas exigencias de racionalidad". Escribano sostiene que esta operación servirá también para sacar al barrio de la situación de degradación que padece y pone como ejemplo el caso de la transformación de la fachada marítima de Barcelona de cara a los Juegos Olímpicos: "Ahora es otra ciudad después de llevar el ensanche al mar".

El Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad valenciana, a través de un informe, se mostró contrario a la idea del expolio -curiosamente, el organismo que agrupa a todos los colegios en España, no-, aunque añadió que si el Ayuntamiento hubiera celebrado un concurso de ideas "se hubiera posibilitado el análisis de ideas diferentes facilitando un mayor consenso social". El presidente del Colegio de Valencia, Luis Sendra, comentó en enero a este diario que el problema del plan no era su agresividad "ya que el impacto en la trama es bajísimo" y defendió la avenida como un instrumento de revitalización del entorno, cada vez más castigado por la marginalidad: "La gente del barrio merece que se le integre a la ciudad; el bloqueo al plan es condenar el barrio a la degradación".

Este informe provocó una reacción contraria de arquitectos opuestos al dictamen del Colegio, a la que, entre otros, se sumó Julián Esteban, jefe de servicio de Arquitectura de la Generalitat Valenciana y profesor de proyectos en la Escuela de Arquitectura de Valencia: "la coartada" de justificar la ampliación con la excusa de regenerar el barrio no sirve ya que "provocará todo lo contrario". Además, "ya hay dos avenidas que conectan con el mar, no hace falta otra". Blasco Ibáñez "ya ha llegado donde tenía que llegar, a las puertas de los poblados marítimos, como reflejaba el proyecto inicial".

sábado, 10 de abril de 2010

PREMI NACIONAL DE CULTURA. MIQUEL DE PALOL

Miquel de Palol guanya el Premi Nacional de Cultura amb 'El testament d'Alcestis'
El jurat ha considerat que la novel·la és "una mostra més de l'alta literatura de l'escriptor"
Europa Press
Ult. Act. 09/04/2010 12:46

L'escriptor Miquel de Palol ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura en la categoria de literatura per la novel·la El testament d'Alcestis.

Pel jurat dels premis, l'última novel·la de Palol és "una mostra més de l'alta literatura de l'escriptor i un punt d'arribada i fusió d'alguns dels títols més importants de la seva obra, com El jardí dels set sepulcres i El Troiacord, a més d'una reivindicació de valors com el bé, la generositat, l'heroisme i el sacrifici".

Tambe rebran el premi Antonio Altarriba i Kim, pel còmic El arte de volar; Albert García Espuche, pel llibre La ciutat del Born, i Roser Ros pel conte Quins uns, els gegants.

Els premis estan dotats amb 18.000 euros i els entrega, des de l'any passat, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). L'acte tindrà lloc el proper 3 de juliol al Palau de la Generalitat.
La Tafanera

FUEGO, Kristin Cashore

La literatura juvenil, más allá de druidas y dragones

Kristin Cashore publica 'Fuego', éxito editorial en EE UU

CAMILO SÁNCHEZ - Madrid - 10/04/2010

Detrás de las historias de dragones y curtidos druidas, neófitos aventureros y seres encantados, subyacen temas atemporales, ajenos a esos catálogos que fragmentan los libros según la edad del lector. Por eso, las secciones de literatura juvenil de las librerías estadounidenses y británicas se hallan, cada vez más, "asediadas por adultos en busca de títulos nuevos". Estas impresiones son de Kristin Cashore, una escritora de literatura para jóvenes, que logró ubicarse en la lista de ventas de The New York Times pocas semanas después de publicar su segunda novela, Fuego (en castellano en Roca Editorial y en Estrella Polar en catalán). Novela que lleva escasos días en las librerías españolas y que abre el espectro de un género precedido a su antojo por Harry Potter y Crepúsculo.


"Trato el sexo de frente, como le gustaría a cualquier persona joven"

Historias caracterizadas por personajes adolescentes, llenas de acontecimientos fantásticos y que "dejan cierta impresión de frescura en el lector". Esos son los ingredientes que a juicio de la novelista debería tener toda obra de literatura para jóvenes. Graceling, primera obra de Cashore (Boston, 1977), lleva 150.000 ejemplares vendidos en Estados Unidos y 20.000 en España, según la editorial Roca. Y ha recibido reseñas elogiosas de medios como The Washington Post o Los Angeles Times.

En Fuego retoma los personajes de Graceling, pero la historia se remonta a 30 años antes. "El libro se puede leer aparte, no es necesario pasar primero por Graceling. Son dos historias independientes con los mismos personajes". Protagonistas que son siempre mujeres. "Creo que jamás podría escribir desde la perspectiva de un hombre. Esto es parte de mi experiencia. Crecí en una cultura cristiana, muy cerrada, donde no se daba la misma libertad a las chicas que a los chicos. Por eso mis personajes son mujeres valientes, con poderes sobrenaturales e independientes".

Sobre la "reticencia" que cierto sector de la crítica ha mostrado hacia el género, Cashore encuentra una actitud inexplicable: "Es una postura poco condescendiente, es como si alguien le dijera a sus hijos: 'mira, esto es una basura y a mí no me sirve, así que mejor léelo tú".

Marketing y publicidad. Dos palabras que la novelista estadounidense pronuncia con frecuencia. "Reconozco que parte importante del éxito de mis libros se debe al boom publicitario. En Alemania, por ejemplo, donde se han vendido muy bien, se puede conseguir una variedad de productos relacionados con el libro". La autora anglosajona lleva consigo una mochila negra decorada con algún pin alusivo a sus historias, y lo muestra como un trofeo.

De paseadora de perros, empaquetadora de caramelos y asistente de editor, a escritora. Así ha sido el periplo de la autora antes de publicar su primer título. También cursó un máster en literatura juvenil, donde aprendió a canalizar los relatos de unas "voces de jóvenes que me rondaban la cabeza desde algún tiempo atrás".

"Cuando me enteré de que había entrado en la lista de The New York Times, pensé: 'oh, ya lo he conseguido, no tendré que esforzarme mucho más'. Con el tiempo me he dado cuenta de que por el contrario, cada vez ha sido más complicado. El siguiente paso ha sido mantenerme. Y después, te das cuenta de la lucha por escalar en los listados. Un tema que no me interesa".

El nombre de la nueva novela tiene varias connotaciones. Por un lado se remite al nombre de la heroína principal, Fuego, una adolescente capaz de leer la mente y comunicarse sin hablar. Por otro, una alusión al tono sensual que recorre sus páginas: "Hay aspectos un tanto vetados que deben ser abordados desde la literatura juvenil. Es el caso de la sexualidad. Un tema que trato de frente, con mucha sinceridad, como le gustaría a cualquier persona joven que le hablaran".

La dueña de las listas de ventas

- Kristin Cashore es autora de Graceling, libro de literatura juvenil del que se han vendido más de 150.000 ejemplares en EE.UU y 20.000 en España.

- Su segunda novela, titulada Fuego, entró directamente al número 4 de las listas de ventas de The New York Times.

- Fuego ha sido seleccionado entre los mejores libros juveniles de 2009 por la Unión de Bibliotecas de EE UU, entre las que destaca Amazon.com y Publishers Weekly.

- Roca Editorial publica la novela en castellano.

martes, 23 de marzo de 2010

MOR JOSÉ MARÍA NUNES


Mor José María Nunes, mestre de l'Escola de Cinema de Barcelona
El director portugués ha mort als 80 anys a la Ciutat Comtal
AVUI.cat
Barcelona
Ult. Act. 23/03/2010 15:00
El director José María Nunes, mestre de l'Escola de Cinema de Barcelona, ha mort aquesta matinada a la Ciutat Comtal a l'edat de 80 anys. Aquest dimecres a les 15 h s'obrirà la capella ardent al tanatori de Collserola i el funeral s'oficiarà a les 17 h. La mort de Nunes s'ha produït el mateix mes en què s'ha estrenat la seva última pel·lícula, Res publica.

Nascut a Faro (Portugal) el 1930, Nunes va ser l'iniciador de l'anomenada Escola de Barcelona de Cinema. De fet, aquesta ciutat ha estat el principal escenari de moltes de les seves pel·lícules, a través de les quals ha reflectit part de la història de Barcelona. La seva primera pel·lícula va ser Mañana (1957), que va ser restaurada fa uns anys per la Filmoteca de Catalunya. Entre la seva filmografia hi ha A la soledat (2008), Amigogima (2001), Gritos a ritmo fuerte (1984), El secreto, amor (1982), Autopista A-2-7 (1977), Metamorfosis (1971), Sexperiencias (1969), Biotaxia (1968), Noche de vino tinto (1966), Superespectáculos del mundo (1963) i No dispares contra mí (1961).

L'últim acte públic a què va assistir va ser el 4 de març quan el president de la República portuguesa, Cavaco Silva, el va distingir com a Gran Oficial de l'Orde Militar de l'Espasa de Santiago de la Cultura, en un acte celebrat a Barcelona. L'any passat, a més, la Cinémathèque francesa li va retre homenatge com a precursor de la Nouvelle Vague.

RECONOCIMIENTO DE MIGUEL HERNÁNDEZ


El Gobierno se vuelca con Miguel Hernández
Tres ministros acudirán al acto de entrega de la declaración de reconocimiento del poeta condenado por el franquismo

EZEQUIEL MOLTÓ - Alicante - 23/03/2010

Será un acto sencillo, emotivo y cargado de simbolismo para rendir el mejor homenaje al llamado poeta del pueblo con motivo del centenario de su nacimiento. La vicepresidenta primera del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, entregará el próximo viernes en mano a los familiares del poeta Miguel Hernández la Declaración de Reparación y Reconocimiento Personal, en virtud de la Ley de Memoria Histórica. Un documento aprobado por el Ministerio de Justicia con el que se rehabilita la memoria y nombre del escritor, que murió en Alicante en 1942 condenado y encarcelado por el régimen franquista. "Para nosotros es importantísimo, todo ha sido tan rápido, y saber que el Gobierno reconoce la figura de Miguel Hernández nos enorgullece a todos", asegura la nuera del poeta, Lucía Izquierdo. "Pero se trata de un primer paso, queda que los tribunales anulen la condena a muerte que sigue vigente", agrega. El viernes, además, coincide con el día de la muerte de Miguel Hernández en 1942.

* La vida breve de Miguel Hernández
* El Gobierno reparará la memoria de Miguel Hernández
* Papeles para la inocencia del poeta


La ceremonia, según han informado hoy fuentes de la Universidad de Alicante, en cuya sede se celebra el acto, contará también con la presencia de los ministros de Justicia, Francisco Caamaño, y la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, así como del rector de la Universidad, Ignacio Jiménez Raneda, y del presidente de la Comisión Ejecutiva del Centenario de Miguel Hernández, José Carlos Rovira.

Por parte del poeta está previsto que recojan el documento oficial de reparación y resarcimiento dos de sus familiares directos, su nieta María José Hernández y su nuera, Lucía Izquierdo.

El poeta Marcos Ana, autor de uno de los primeros homenajes dedicados a Hernández, el celebrado en el penal de Burgos en 1960, ofrecerá una lectura de poemas.

martes, 16 de marzo de 2010

ANOREXIA Y SUICIDIO

Montse Sánchez Povedano: «La anorexia es la enfermedad psiquiátrica que causa más suicidios»

EXPOSICIÓN ‘ESTIM’ARTE’
Palau Robert. Paseo de Gràcia, 107. Gratuito. A las 10.00 horas.

Montse Sánchez Povedano. Foto: JOAN CORTADELLAS
Montse Sánchez Povedano. Foto: JOAN CORTADELLAS
SONIA GARCÍA GARCÍA
BARCELONA
Unos 38 artistas exhiben sus obras en la exposición solidaria EstimArte, para ayudar a personas afectadas por trastornos de la conducta alimentaria. La muestra la organiza la Fundación Instituto de Transtornos Alimentarios (FITA), que fundó y dirige la psicóloga Montse Sánchez Povedano.

–¿Cuál es el objetivo de la muestra?
–La formación, la prevención y la obtención de recursos para la atención y reinserción de pacientes graves. Hay que tener en cuenta que uno de cada cinco adolescentes puede padecer esos trastornos.

–¿Han cambiado estos trastornos?
–Sí. No es la anorexia clásica que requería un tratamiento tradicional, ahora aparecen casos con trastornos de comportamiento o de personalidad añadidos. Y no solo aparecen en edades tempranas, sino que se cronifican. Además, aumenta la prevalencia en varones.

–¿La anorexia y la bulimia ha dejado de ser cosa de mujeres?
–Sí. La gran mayoría de varones con estos problemas han sido antes niños obesos. Está aumentando mucho la obesidad y ese es uno de los factores que aumentan la anorexia o la bulimia, porque al padecer burlas, los pacientes se someten a dietas en las que pierden el control.

–¿La obesidad no se considera un trastorno alimentario?
–A escala internacional se empieza a incluir al mismo nivel que la anorexia o la bulimia.

–¿Cómo se pueden detectar este tipo de trastornos?
–Ha cambiado mucho el perfil. Se registra mucho el trastorno de conducta alimentaria no especificada, que se desarrolla a nivel social, con una problemática familiar, agresiones y mucha alteración nerviosa.

–¿Provocan muertes?
–Sí. Las estadísticas señalan que un cinco por ciento de pacientes, mueren. Es la enfermedad psiquiátrica que, por encima de las toxicomanías, provoca más suicidios. Hacen falta medidas de contención hospitalaria, de 24 horas.

–Su fundación se preocupa por instalar pisos terapéuticos.
–Sí. En estos pisos se les reeduca, se les enseña a confeccionar una dieta, a prepararse la comida y, si es preciso, a buscar un trabajo. Se les ayuda a volver a la vida.

–¿Es muy difícil curarse?
–Desde FITA nunca nos damos por vencidos. Desarrollamos estrategias alternativas donde el objetivo no solo sea recuperar el peso o disminuir la desnut

LA FALLA QUE NO SE PLANTARÁ

viernes, 12 de febrero de 2010

SEGRESTATS A MAURITANA


Un nou vídeo mostra imatges recents dels tres cooperants catalans segrestats a Mauritània

Un nou vídeo de pocs minuts mostra imatges recents d'Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gàmez, els tres cooperants catalans segrestats el passat 29 de novembre a Mauritània. Aquestes noves imatges han estat visionades pel corresponsal a Bamako de l'agència France Press, que ahir al vespre va ser entrevistat per Catalunya Ràdio. Segons aquest corresponsal, en les imatges els tres cooperants apareixen asseguts al terra i rodejats d'homes armats i amb turbant. Tot indica que el vídeo s'ha fet recentment perquè la cama de Vilalta està millor.

Aquestes noves imatges semblen haver estat gravades per un negociador governamental de Mali, que participa en les converses per l'alliberament dels tres cooperants. Una font mauritana consultada per ACN ha confirmat l'existència de les imatges i ha assegurat que en principi només s'han usat com a prova entre els negociadors i que no hi ha constància que s'hagin publicat en fòrums islamistes ni en mitjans de comunicació.

Missatge de Zapatero

El president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va voler enviar un missatge de «tranquil·litat i confiança» davant aquesta «situació complicada i difícil». En relació amb el vídeo, Zapatero va demanar «prudència màxima» i va assegurar que «el govern continua treballant intensament amb tots els mitjans que té a l'abast per poder veure alliberats els segrestats aviat».

Barcelona Acció Solidària, que va tenir coneixement del vídeo per la premsa, va tornar a lamentar ahir el «silenci» del Ministeri Afers Estrangers, però va admetre que el govern sí que té informats els familiars.

Treballar com a cooperant s'ha convertit en una tasca molt arriscada, donat el taranà dels segrestadors, o poden ximplement comerciar amb els segrestats, o com es senyala dalt morir assassinats, doncs tenen al voltan homens armats. La solidaritat s'ha convertir en un article de luxe en un món desficaciat i violent.

martes, 26 de enero de 2010

NOVA LLEI DEL CINEMA

Un diari suís compara la nova llei del cinema amb la imposició franquista del castellà
El Col·lectiu Emma respon a l'article i recorda al director de la publicació que el seu país protegeix la diversitat lingüística com intenta fer la Generalitat.
AVUI.cat
Zuric
Ult. Act. 26/01/2010 13:5

El diari suís Tages Anzeiger considera que els nacionalistes catalans estan "obsessionats" per la normalització de la llengua catalana, malgrat que gairebé tots els habitants del país són bilingües. I aquesta obsessió hauria portat el govern de la Generalitat a impulsar una norma que obligarà a subtitular o doblar al català la meitat de les còpies de les pel·lícules no europees. Una norma que, segons el diari, té el seu precedent en la llei de 1941 amb què Franco va imposar el castellà a Catalunya.

Aquesta és la visió que en té el Tages Anzeiger, segons publicava aquest dissabte. El text ha estat respost per un membre del Col·lectiu Emma que viu a Zuric, que va ser un dels que va detectar l'article.

A la seva resposta, el col·lectiu adverteix que el reportatge, signat pel corresponsal a Madrid, Martin Dahms, deixa "certes inquietuds". "Quan el senyor Dahms fa referència al precedent històric del general Franco en què s’obligava al doblatge en castellà de tota la producció cinematogràfica, pretén comparar un règim dictatorial feixista amb un govern i un Parlament democràtic?", es pregunta el Col·lectiu Emma.

"El general Franco es va caracteritzar per la prohibició de l’ús d’una llengua (govern, escoles, vida pública) al seu àmbit lingüístic propi (Catalunya), mentre que la Generalitat catalana defensa l’ús d’una llengua en el seu propi terreny lingüístic sense perseguir-ne cap (la llei en qüestió només demana que el doblatge sigui del 50% de la producció). El senyor Dahms no trobaria més adient com a precedents la llei del cinema del 2007 de l’Estat espanyol, en què es diu que les pel·lícules es doblaran o se subtitularan a qualsevol llengua de l’Estat espanyol?", continua qüestionant la carta.

I afegeix: "Desconeix el senyor Dahms el cas de Suïssa, on des de l’article 70 de la Constitució fins a la Sprache Gesetz (2007), Film Gesetz (2002) i el Verordnung über die Förderung Film (2006) es regula, amb la finalitat de protegir-la, la rica diversitat cultural d’un país com Suïssa?".

El text també recorda que al Parlament suís, a Berna, cada diputat utilitza la seva llengua, cosa que no passa al Congrés espanyol.

LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ

Vaga el dia 1 de febrer
El president del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, Camilo Tarrazón, ha dit que l'aturada es farà per "escenificar" què passarà si la llei del cinema català entra en vigor
Europa Press
Barcelona
Ult. Act. 26/01/2010 13:44
El president del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, Camilo Tarrazón, ha anunciat que els 74 cinemes agremiats (sumen 525 de les 795 pantalles que hi ha a Catalunya), tancaran el dia 1 de febrer per "escenificar" què passarà si la llei del cinema català entra en vigor.

Aquest mateix dia, l'Acadèmia del Cinema Català entregarà els Premis Gaudí, però Tarrazón ha clarificat que la seva mesura no boicoteja la gala de la indústria catalana, sinó "que és la millor manera d'ajudar-la".

Sota el lema Pel futur dels cinemes, català i treball, sí; quotes i atur, no, el gremi ha instat la resta de cinemes de Catalunya a seguir aquesta protesta.

Les "conseqüències nefastes" de la llei s'han explicat a Barcelona basant-se en un estudi econòmic sobre el sector amb dades del 2001 al 2008, fet per l'economista Josep Maria Gay.

Si el 2009 es van recaptar 130 milions d'euros i es va arribar a una xifra d'espectadors de 20 milions, la implantació de la llei fa preveure, en el pitjor dels casos, un mercat català de només 4 milions d'espectadors sense llibertat només per veure pel·lícules comunitàries, perquè no sortirien els comptes per estrenar la resta.

El text de la llei estipula que les pel·lícules amb 15 o menys còpies seran les úniques que estaran exemptes d'incloure el català en el seu doblatge o la subtitulació. En canvi, els films americans amb menys de 15 còpies sí que hauran de distribuir la meitat de les còpies en català.
La TafaneraRemoumeIndependènciaDelicious