Els Pets, autoretrat
El trio de Constantí treu ‘Fràgil’, desè disc d’estudi i el millor dels últims anys, un àlbum més íntim i delicat, on Lluís Gavaldà es despulla emocionalment.
“En cada disc estem més madurs. Fer pop adolescent a aquestes altures seria una bajanada”. Aquestes paraules de Lluís Gavaldà, líder d’Els Pets, podrien semblar òbvies, però no ho són gens, ja que la banda de Constantí, després de 25 anys de carrera, acaba de treure el que és potser el seu millor disc dels últims anys, Fràgil (Discmedi). Un desè àlbum d’estudi que és una nova reinvenció d’aquest trio que ja es va reinventar fa tretze anys amb el Bondia i que el 2004 va emprendre un camí, amb Agost, que ha eclosionat ara gràcies a dotze cançons íntimes, despullades, madures, al dia, alhora que perfectament travades i força heterogènies a nivell musical.
No debades, aquest és el quart CD produït pel prestigiós productor de Nashville Brad Jones. Una excepció, la del nombre en el nord-americà, que afalaga Els Pets, i que demostra la importància d’aquest Fràgil.
Gavaldà admet que a l’àl bum hi ha explícita “la voluntat de despullar-me emocionalment”, fàcilment connotable amb el pas, a les lletres, de la primera persona del plural (nosaltres) a la primera del singular (jo), de “narrador”, que diu el cantant, que domina tot el disc. Sembla com si el frontman d’Els Pets hagués volgut explicar-se, oferir pinzellades de la seva vida interior, cosa que queda palesa en un dels temes més deliciosos dels últims anys, Jo i ningú. Un retrat del creador que busca i no troba a altes hores de la matinada, vestit únicament amb la veu del cantant, una harmònica breu i el so d’un piano modificat –van posar llibres dels Beatles embolicats amb camussa damunt les cordes fins que van obtenir una mena de so buit–. “Parlo de l’absència i d’a quest interior que no deixa de donar pel sac”, diu Gavaldà. “Em fa menys angúnia parlar de mi. I potser en sentia la necessitat”, afegeix.
A Fràgil no tot és tan íntim com a Jo i ningú. Aquest tema, lent i pausat, és més aviat una excepció en un disc tan ballable i mogut com tots els d’Els Pets. El que passa és que aquí tot està més ben vestit, és més rodó. El cantant dei xa clar, tot i la intimitat dels temes, que la seva vida sentimental “no és tan preocupant com la dels personatges” que descriu.
“No crepusculars”
La fragilitat que dóna títol a l’àlbum el travessa de cap a cap. Des de les lletres i la música al mateix disseny del CD, on hi ha moltes joguines, “petits tresors”, potser plenes de picades d’ullet a la memòria dels components de la banda, potser a la infantesa. Gavaldà no parla de nostàlgia. Però sí de la maduresa a què ens referíem al principi.
“Quan ets jove, i ets irrompible, inoxidable, la fragilitat és un concepte negatiu. Però amb el temps guanya, esdevé una cosa preciosa, a cuidar, perquè les coses que t’omplen són fràgils. La vida et fa ferides i cicatrius que demostren que has viscut”, indica el cantant, seriós. Joan Reig, el bateria i l’altre membre d’Els Pets amb el baixista Falin Cáceres, trenca la sobrietat del seu company dient que ja són uns iaios, però deixa clar que “som madurs, no crepusculars”, i que, com als bons actors, els ha arribat l’hora de protagonitzar les millors obres.
Ells són un cas força atípic dins el món del pop, no sols català, sinó mundial. Poques bandes hi ha que arribin al quart de segle sense cap trencament entremig. Com apunta Gavaldà, ara els tocaria el retrobament després d’uns anys de carreres en solitari fracassades.
“Sí, som atípics”, diu Gavaldà. I això és perquè, diu, van tenir el seu primer hit de grans dimensions fa tretze anys amb Bondia tot coincidint amb una segona onada de popularitat. I en aquests moments la seva cançó que més sona a la ràdio és XL, que és del disc anterior a Fràgil, Com anar al cel i tornar (2007). “No ens cal revisar els clàssics dels 80 i dels 90”, afirma el líder d’Els Pets. De fet, se senten més còmodes entre les noves generacions de pop, de Mazoni o Love of Lesbian, per exemple, que entre els de la seva generació del rock català. I aquest disc últim encara els acosta més.
No debades, aquest és el quart CD produït pel prestigiós productor de Nashville Brad Jones. Una excepció, la del nombre en el nord-americà, que afalaga Els Pets, i que demostra la importància d’aquest Fràgil.
Gavaldà admet que a l’àl bum hi ha explícita “la voluntat de despullar-me emocionalment”, fàcilment connotable amb el pas, a les lletres, de la primera persona del plural (nosaltres) a la primera del singular (jo), de “narrador”, que diu el cantant, que domina tot el disc. Sembla com si el frontman d’Els Pets hagués volgut explicar-se, oferir pinzellades de la seva vida interior, cosa que queda palesa en un dels temes més deliciosos dels últims anys, Jo i ningú. Un retrat del creador que busca i no troba a altes hores de la matinada, vestit únicament amb la veu del cantant, una harmònica breu i el so d’un piano modificat –van posar llibres dels Beatles embolicats amb camussa damunt les cordes fins que van obtenir una mena de so buit–. “Parlo de l’absència i d’a quest interior que no deixa de donar pel sac”, diu Gavaldà. “Em fa menys angúnia parlar de mi. I potser en sentia la necessitat”, afegeix.
A Fràgil no tot és tan íntim com a Jo i ningú. Aquest tema, lent i pausat, és més aviat una excepció en un disc tan ballable i mogut com tots els d’Els Pets. El que passa és que aquí tot està més ben vestit, és més rodó. El cantant dei xa clar, tot i la intimitat dels temes, que la seva vida sentimental “no és tan preocupant com la dels personatges” que descriu.
“No crepusculars”
La fragilitat que dóna títol a l’àlbum el travessa de cap a cap. Des de les lletres i la música al mateix disseny del CD, on hi ha moltes joguines, “petits tresors”, potser plenes de picades d’ullet a la memòria dels components de la banda, potser a la infantesa. Gavaldà no parla de nostàlgia. Però sí de la maduresa a què ens referíem al principi.
“Quan ets jove, i ets irrompible, inoxidable, la fragilitat és un concepte negatiu. Però amb el temps guanya, esdevé una cosa preciosa, a cuidar, perquè les coses que t’omplen són fràgils. La vida et fa ferides i cicatrius que demostren que has viscut”, indica el cantant, seriós. Joan Reig, el bateria i l’altre membre d’Els Pets amb el baixista Falin Cáceres, trenca la sobrietat del seu company dient que ja són uns iaios, però deixa clar que “som madurs, no crepusculars”, i que, com als bons actors, els ha arribat l’hora de protagonitzar les millors obres.
Ells són un cas força atípic dins el món del pop, no sols català, sinó mundial. Poques bandes hi ha que arribin al quart de segle sense cap trencament entremig. Com apunta Gavaldà, ara els tocaria el retrobament després d’uns anys de carreres en solitari fracassades.
“Sí, som atípics”, diu Gavaldà. I això és perquè, diu, van tenir el seu primer hit de grans dimensions fa tretze anys amb Bondia tot coincidint amb una segona onada de popularitat. I en aquests moments la seva cançó que més sona a la ràdio és XL, que és del disc anterior a Fràgil, Com anar al cel i tornar (2007). “No ens cal revisar els clàssics dels 80 i dels 90”, afirma el líder d’Els Pets. De fet, se senten més còmodes entre les noves generacions de pop, de Mazoni o Love of Lesbian, per exemple, que entre els de la seva generació del rock català. I aquest disc últim encara els acosta més.
